‘El mal invisible’, avorrits crims en sèrie

Com és possible que amb gent com Lluís Arcarazo, María Jaén, David Verdaguer, Ángela Cervantes o Àlex Brendemühl surti un nyap com El mal invisible. TV3 ha estrenat aquest dilluns els dos primers capítols de la sèrie i no són cap bon auguri. Sense poder descartar que s’hagin fet severes correccions en els sis capítols pendents, ara per ara no va més enllà d’una avorrida correcció. La màxima gosadia de la sèrie és formular una desafortunada metàfora sobre els crims en sèrie i la necessitat de trobar una vacuna per combatre’ls: són com una pandèmia, més concretament com la covid que ens va tenir justificadament tancats a casa més de tres mesos l’any 2020. I és en aquest període on es viuen les principals peripècies, ara per ara, de la sèrie. Fa anys que Susan Sontag es va queixar de la militarització del llenguatge mèdic. Ara ens trobem una adaptació de la terminologia sanitària per guarnir un relat policial. Grinyola.

Sobre la gent sense llar no sembla que la mostra de personatges, i causes, sigui molt variada. Hi ha l’immigrant, el que és culpable de ser-ho per una aposta, un turista-violinista francès que han fet fora de la pensió i un grupet organitzat, jerarquitzat, violent i facinerós. Realment aquesta tria ens acosta al problema o són simplement una decoració argumental?

Els dos primers capítols ja ens presenten tres assassinats. De moment, la parella de mossos protagonista, Muñoz i Molina, està absolutament penjada i les perquisicions no donen profit. No cal esperar una altra cosa de les dues primeres hores. Per compensar la debilitat narrativa de la història central, la sèrie incrusta peripècies adjacents sobre la vida familiar i sentimental dels protagonistes. El mal invisible procura mantenir una determinada disciplina de gènere que es confon amb una administració previsible de situacions. Però el que més sobta és que en aquesta persecució de la correcció narrativa —que la té, malgrat instal·lar-nos en el tedi— ens fa empassar píndoles argumentals que, en alguns casos, voregen la inversemblança. Per exemple, veient aquests primers episodis, es pot arribar fàcilment a la conclusió que els mossos potser seran bons policies, però el que no són de cap de les maneres és bons pares ni marits. El cap de la unitat es passa sis anys sense veure el fill, que ha facturat a un internat d’Anglaterra. I pel que sembla fa temps que ha trencat amb la seva muller, ara greument malalta. La mansió on viu és una deixa del pare, però ja se sap que les deixes són sospitoses. Molina (David Verdaguer), una mica geniüt, ha descuidat absolutament l’educació de la seva filla petita, absort per la feina. Òbviament està en procés de divorci i ens el presenten com un pare capaç d’oblidar que ha de portar la filla a l’hospital perquè té una febre preocupant. I tot, perquè està veient vídeos del metro per si identifica el criminal que persegueixen i del qual no en saben res. El Molina i la Muñoz van tenir un escalfament llampec en un aparcament. Hi ha unes fotos de la trobada sobre el capó que fan la felicitat maliciosa dels companys.

Igualment inevitable és l’aparició d’una periodista, figura obligada en aquesta mena d’arguments, que és a tot arreu i molt abans que el Molina i la Muñoz. Hi ha una seqüència que ens fa pensar que el mercat de les exclusives estava molt deteriorat a l’època. La periodista compra a un xicotet un vídeo de 13 segons on es veu el segon assassinat pel mòdic preu de poc més de 50 euros!!!. Tot faria pensar que el venedor cerca un altre benefici amb la difusió televisiva de les imatges. Veurem.

Sorprèn que Alcarazo, que va saber crear la figura inoblidable del Mataiaies (Nit i dia), nou anys després pugui proposar aquesta història d’assassinats en sèrie. L’estrena va ser líder d’audiència a Catalunya. La producció és de Mediapro i la direcció de Marta Pahissa (Rapa, Cites, El foraster, Polseres vermelles...)